© 2019 Editorial Karwán

Salim Barakat: un cim literari des del Kurdistàn sirià

17/10/2019

 

Per la torrencialitat del seu llenguatge, que t’arrossega tot bastint un univers propi, per la sensació contínua d’estar assistint a una expressió superior que se t’escapa, però el sentiment de la qual no és de frustració, sinó d’alegria per tenir la possibilitat de tornar per sempre més al text a regirar-lo per gratar-ne el significat, i per la seva prodigiosa capacitat d’obrir densos fils argumentals que després s’encruen i es relliguen en la gran extensió nua de l’obra, Barakat recorda a Bolaño. Per la seva potencialitat onírica, i la cruïlla constant entre els mons de fantasia que habiten en continuïtat amb la realitat, abocant-nos, a través de lleugeres filigranes que s’eixamplen fins a esbrancar-se, a les voltes dels altres universos que estan continguts en el nostre, Barakat recorda a Cărtărescu. Però on Cărtărescu és de vegades massa exuberant, on el brancam de Cărtărescu obscureix l’avanç del formidable organisme novel·lesc, el llenguatge de Barakat flueix com els manantials subterranis de la millor prosa de “Los detectives salvajes”.

Per la delicadesa de la seva mirada sensible, que atén a elements marginals i sovint ignorats, com ara animals, nens, o plantes, Barakat recorda la gentilesa tendra de Patti Smith explicant l’esclat d’impuls líric provocat per la blancor d’un cigne, a “Just kids”.

En una ciutat del Kurdistan sirià, tota nevada, fronterera amb Turquia, neix a casa del mul·là Benav en Bekàs, un nounat prodigiós que creix l’equivalent a tres anys cada hora, i que per la seva saviesa serena provoca l’astorament de tots els qui l’envolta. Només unes hores després, sorprèn la família amb el ferm desig de casar-se, que el mul·là, resignant-se a la Prova que li ha tocat viure, aconsegueix acomplir, neguitós, amb la cosina del seu fill, Sínam, la babaua. Després de la nit de noces, en Bekàs surt a l’extensió nevada, i ja no tornarà.

El segon capítol, en un magnífic exercici de contrapunt, narra, amb molt bon ritme, el relat de la família de l’Avde Sare, avi del Bekàs, en les seves pugnes en el negoci fronterer del contraban de tabac, entortolligat amb el viatge èpic d’un estrany Animal. Al tercer, l’autor ens retorna a l’eix principal, explicant-nos la trobada del mul·là amb el seu fill al cementiri, amb qui té una conversa enigmàtica que l’exaspera, tractat el tema del quadern blau on el mul·là registrava els comptes dels conreus. Què pretén el Bekàs amb aquell quadern blau? Potser, com ens suggereix la contraportada, “esmenar l’espoli de patrimoni sofert pel seu poble al llarg de la Història”? Abatut, el mul·là decideix acceptar el destí que el seu fill ha ordit per a ell, i desapareix.

Així, al quart capítol, els dos eixos es tallen, i la família d’en Benav es trasllada a casa de l’Avde Sare. A partir de la força de l’oralitat, Barakat desplega una espessa xarxa d’històries, llegendes, relats del passat que ens parlen de les batalles al Nord amb els beduïns, les migracions, les vides dels camperols o el mandat francès de Síria. Finalment, la Brina, mare del Bekàs i segona esposa del mul·là, decideix tornar a casa, on la Sínam donarà a llum a un nou fill de creixement prodigiós com el seu pare.

A la darrera part de la novel·la, el llenguatge de Barakat s’eleva sobre les puntes dels seus dits, prefigurant el lirisme desbordant que omplirà novel·les com “Las plumas”, i que es capaç de regalar-nos fragments sortosos com el següent, des de la veu de la petita olivera del pati del mul·là: “Coneixia allò que el vent, rude i suau, deixava entre les branques; coneixia el saqueig del fred i de la calor. Coneixia la pols frívola i la pluja mansa, i els seus semblants. I cadascun d’aquests coneixements tenia en ell un efecte que se li infiltrava amb els seus capricis cap a les profunditats de les arrels, de vegades acre, d’altres àcid, de vegades amarg, d’altres dolç. De vegades agredolç i d’altres a mig camí entre una cosa i l’altra. Però l’ombra de l’ésser portador del quadern tenia un sabor apassionant; un sabor com la senyoria d’una arrel poderosa o com el d’un fruit poderós: un sabor com una espera desbordant de dolçor i desig”.

Diu Barakat: “en el llenguatge extens l’espai és extens, i als pulmons l’aire és més pur”. Amb Karwán, el cel de la literatura disponible en les nostres llengües s’ha omplert d’aire més pur.

 

 

Núvol

https://www.nuvol.com/entrevistes/salim-barakat-els-savis-de-la-foscor-un-cim-literari-des-del-kurdistan-siria/

Share on Facebook
Share on Twitter
Please reload

Entradas destacadas

Salim Barakat: un cim literari des del Kurdistàn sirià

17/10/2019

1/6
Please reload

Entradas recientes
Please reload

Archivo
Please reload

Síguenos
  • Facebook Basic Square
  • Twitter Basic Square