© 2019 Editorial Karwán

Les coves de Haidrahodahós o la ‘Centauromàquia’ de Salim Barakat: una distopia de ressons mitològics

 

La prosa de Barakat es un regalo continuo de invenciones, imágenes afortunadas, metáforas asombrosas, sesgos imprevistos, chispazos poéticos, vuelos alígeros.

 

Juan Goytisolo

 

 

 

SALIM BARAKAT (Mossissana, Síria, 1951), poeta i narrador kurd que escriu en llengua àrab i resideix a Suècia des de l’any 1999, és un dels escriptors més importants i originals de la literatura àrab contemporània. Autor de 24 novel·les i 3 llibres autobiogràfics, a més de poemaris, assajos i contes per a infants, la seva obra no ha aconseguit encara el reconeixement que mereixeria fora del seu àmbit lingüístic per una raó ben simple: la manca de traduccions –de traduccions a l’anglès, no ens enganyem. Fins ara, en català, només podíem llegir dos dels seus textos autobiogràfics, en traducció meva i publicats per l’editorial andorrana Límits (2001) en un volum titulat La llagosta de ferro. És per això que celebro la publicació de Les Coves de Haidradodahós, una novel·la singular (apareguda a Beirut l’any 2004) dins la trajectòria literària singular de Barakat, traduïda directament de l’àrab per Valèria Macías Pagès i Xavier Valls Guinovart, i curosament presentada per un nou segell editorial: Karwán, que promet continuar oferint-nos mostres de literatures poc conegudes. Doble satisfacció, doncs, i els meus millors desitjos.

Haidrahodahós és el nom d’una terra de centaures forjadors d’alfanges i ferradures que habiten en coves, on les paraules hi ressonen maurades entre bufecs i renills dels hodahós: «éssers de figura presa meitat de l’humà meitat de l’equí», explica el narrador. La peculiaritat dels centaures hodahós rau també en el fet que somien mig somni i comparteixen l’altre mig amb els companys de vida respectius, i la compartició dels somnis és quelcom gairebé sagrat, íntim i secret entre les parelles (mixtes, de femelles o de mascles). Tanmateix, a la Cova Suprema, el dèspota que governa Haidrahodahós –el príncep Thioni– s’avorreix i, un dia, el fastig il·limitat el mena a dictar una ordre esfereïdora: cada matí, una parella de súbdits li revelarà un somni complet. «No és tolerable, ¿qui li ha inspirat aquesta guspira infernal?», es pregunta el centaure Sossino en fugir del país.

Un desconcert tenyit d’enuig i d’esglais s’empara dels hodahós, les intrigues es desfermen alhora que els somnis s’esgoten i cal inventar-los per sobreviure en una terra en què el llevat del benestar s’ha agrit. La rebel·lió s’ensuma, i la seva flaire complau Thioni, d’una estirp que ha assolit l’apogeu en la gestió de les guerres. «Ens calen pauses entre guerra i guerra per poder pensar millor en una de nova, encara més perfecta», diu el príncep, somrient, a l’assemblea circular de nobles. Mentrestant, la sàvia Anistomís, la centaura de banya groga al front i governadora de Fiflafidi –la biblioteca de les imatges–, recompon els trossos d’una antiga tauleta en què s’hi havia cisellat la imatge d’un ésser inquietant, d’una sola meitat semblant a la meitat frontal dels hodahós i dreçat només sobre dues extremitats, i teixeix complicitats amb una femella negra de cua i trena daurades, Didis, habitant de les Coves dels Tossals del Nord, que visita sovint la biblioteca i té agosarades idees. A la terra dels centaures dels mitjos somnis, un joc de màscares i dobles trastornarà el curs dels esdeveniments: la solució potser no es produirà pel camí més previsible.

Amb un domini enlluernador de la llengua i una imaginació desbordant, la centauromàquia de Salim Barakat ens acosta un món de paraules farcides de metàfores: la Cova de les Farineres, on el sacerdot Kidromi invoca el déu Color, el de les deu veritats, a la nació del blat, del panís i del mill; la Cova dels Narradors, on s’expliquen històries de turment, passió, traïcions i destins que s’ensopeguen; el Congost de Taiís, on els cossos dels difunts hodahós resten drets i petrificats pel vent de la sequedat; l’Amfiteatre erigit a la riba del llac Saidín, on les magues hi canten odes enigmàtiques a l’aigua; la brava mar Thalil, els jardins de pedra… Proveu de desvelar-ne el sentit o d’interpretar la novel·la com qui enfronta el desxiframent d’una tauleta sumèria. ¿Som davant d’una al·legoria de ressons mitològics clàssics o d’una moderna i futurista distopia? Barakat és capaç de construir una i altra al mateix temps i, alhora, de fer-nos gaudir de la trama d’un relat que traspua tot el devessall de tradicions narratives antigues que es conserva al seu Kurdistan natal. Pel que fa a la traducció catalana, excel·lent; i ho dic després d’haver-la col·lacionat amb l’original àrab. Sé el que costa traduir Salim Barakat i, del repte, n’ha sortit un text tan potent com l’altra meitat del somni d’un hodahós. Avui, set anys després de l’esclat de la guerra que ha devastat Síria, em pregunto quin ‘Thioni’ va decidir eliminar la matèria que conforma els somnis.

 

Revista "Caràcters", Nº83

Share on Facebook
Share on Twitter
Please reload

Entradas destacadas

Salim Barakat: un cim literari des del Kurdistàn sirià

17/10/2019

1/6
Please reload

Entradas recientes
Please reload

Archivo
Please reload

Síguenos
  • Facebook Basic Square
  • Twitter Basic Square