A les valls afganeses i als camps de refugiats del Pakistan, les dones paixtus improvisen breus poemes d’una intensitat i bellesa inusitades: els landais. Aquesta forma poètica limitada a dos versos sovint rimats s’acostuma a recitar acompanyada de música en cercles exclusivament femenins. Són versos anònims que es creen en comunitat, i només perviuen a través del temps els que queden gravats en la memòria col·lectiva.

La veu dels landais és la d’una dona lliure que manifesta les seves inquietuds, les seves alegries i els seus plaers: un cant que és alhora un crit desconsolat àvid de vida amb el qual la dona afronta l’opressió de la societat tribal i patriarcal. D’aquesta protesta ofegada només en deixa dos testimonis: el suïcidi i el cant. Si amb el suïcidi imposa un acte socialment irrecuperable, a través del cant exerceix un desafiament de naturalesa idèntica que, a la seva manera, pot revelar-se fatal. I és que les melodies dels landais exalten incessantment tres temes amb regust de sang: l’amor, l’honor i la mort.

 

   ¡Maleït gall, com t’escanyaria!

   Si no haguessis cantat, l’amant en braços encara tindria.

​

   Suaument, pels forats de les mànigues, fes lliscar la mà. 

   Ja han florit, ja han madurat, les magranes de Kandahar.